- RAMON LLULL, "Libre de Meravelles (Llibre IV)", texto presentado y editado por José Rodríguez, «Azogue», nº 2, Julio - Diciembre 1999, URL: http://www.revistaazogue.com

Ramon Llull

LIBRE DE MERAVELLES

La alquimia medieval europea del siglo XIII y gran parte del XIV organiza su teoría acerca de la formación y transformación de las substancias a partir de la gran ciencia de la naturaleza de entonces dentro de la escolástica latina que era la Filosofía Natural. Los tratados "Sobre la Generación y la Corrupción" y los "Meteorológicos" (especialmente los Libros III y IV) de Aristóteles son las obras fundamentales sobre las que se monta el edificio cosmológico de la alquimia medieval en occidente. Por todo ello resulta muy importante conocer la opinión del Beato Ramon Llull en sus textos verídicos acerca de temas tocantes a la Filosofía Natural con el fin de poder determinar con precisión sus puntos de vista en lo referente a la generación y transformación tal y como sucede en su obra titulada "Libre de Meravelles" redactada en 1286, concretamente en sus libros IV, V y VI. Especialmente interesante resulta el último, dedicado a los metales y donde aparece un capítulo específico para la alquimia. En él se tacha al alquimista de imitador de metales nobles, rechazándose la posibilidad de una verdadera transmutación de una substancia en otra por medios artificiales. Para Ramon Llull en la transmutación de un metal ha de producirse conversión substancial y accidental, esto es, que la forma y la materia se transmuden con todos sus accidentes en substancia nueva, compuesta de nuevas formas, materias y accidentes y « ...tal operación - dice Llull - no se puede hacer artificialmente, pues la naturaleza ha menester todo su poder».
En una singular charla entre el alquimista y el fuego el autor parangona los resultados obtenidos por el alquimista con los del pintor, dando a entender que no hay una mudanza plena y perfecta sino un remedo; dice así: «L'alquimista dix al foch que ·I· pintor de colors afigura en la paret ·Iª· figura de hom. E el foch dix al alquimista que la forma e la matèria d'aquella figura era remota; e per açò aquella figura stava sens moviment natural, lo qual se pertany a natura humana».
Estos temas darían pie a controvertidas interpretaciones si partimos de algunos tempranos tratados alquímicos atribuidos a Llull en los que también se vierten críticas sobre cierto tipo de alquimistas, rechazando igualmente la imposibilidad de una transmutación realizada por medios exclusivamente artificiales y reclamando como necesario el constante auxilio de la Naturaleza. No obstante hay otros detalles en el "Libre de Meravelles" que en mi opinión vienen a confirmar la actitud contraria a la alquimia de Llull, por ejemplo, su crítica hacia la posibilidad de la separación y depuración de los elementos simples que supuestamente componían las substancias naturales. Dicha separación de los cuatro elementos, seguida de su purificación, era realizada por los alquimistas por medio de la destilación, la operación básica sobre la que se apoya la práctica de la alquimia medieval europea y, desde luego, el corpus alquímico pseudo-Luliano. Ramon Llull la tilda de locura sin el menor reparo: « Enfre ·I· alquimista e el foch fo gran qüestió, car lo alquimista dix que artificialment pot hom simplificar los elaments, e depurar e depertir la ·I· elament del altre, stant quescun elament simple, per si mateix, cors simple, compost tan solament de una forma e de una matèria simple ab accidents simples. Molt se meravellà lo foch de la folla oppinió del alquimista, qui cuydave més saber en la existència dels elaments simples, que ell; e dix al alquimista aquestes peraules ». Termina al capítulo sobre la alquimia con un pequeño cuento en el que se narra la picaresca de los estafadores que, haciéndose pasar por alquimistas, timaban importantes cantidades de dinero a la nobleza. Dicho cuento ha sido analizado con detalle en un artículo de Jesús Serrano Reyes publicado en esta misma revista "Azogue" (1).

José Rodríguez Guerrero

1. JESÚS L. SERRANO REYES, "Tres Análogos Españoles para un Cuento Inglés", «Azogue», nº 1, 1999, ULR: http://www.revistaazogue.com

Llibre IV

Dels elements

     Comença lo quart libra, qui és dels alamens.

     Cant Fèlix hac estat longament ab lo pastor, e dels corsos celestials lo pastor li hac donade conexença, Fèlix pres comiat del pastor, lo qual acompanyà Fèlix longament per una gran afforest. Tant anà lo pastor ab Fèlix, d'estrò que l'ac mès en ·Iª· carrera, per la qual anava una donzella cavelcant en son paleffrè.

     -Sènyer -dix Fèlix al pastor-, ¿sabets vós hon va aquesta via?

     Respòs lo pastor, e dix que aquella via anava a ·Iª· vila que era assats prés d'aquell loch.

     -En aquella vila stan ·II· fils de ·I· rey molt noble e molt savi, qui aprenen; lo fill major aprèn de natures, e lo fill menor aprèn de armes. La donzella que vós veets, ve del fill menor del rey, la qual li ha tremesa la regina, que ama més lo fill menor que el major.

     Fèlix se meravellà de la regina per què amà més lo fill menor que al major. Lo pastor dix a Fèlix que la regina amà més cavelleria en son fill, que saviesa. Molt se meravellà Fèlix d'aytal amor, car per armes són los hòmens en perill de mort, e per saviesa sab hom squivar perills e occasió de mort.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿qual és la rahó per què lo rey fa mostrar al fill major phisoloffia, e al fill menor fa mostrar de armes?

     Respòs lo pastor, e dix que rey ha major necessitat a haver saviesa natural, que sciència de armes; car per la sciència natural pot rey haver conexença de Déu e de sa persona, e pot conèxer la manera segons la qual sàpia regnar e governar si mateix e son poble. E car rey ha mester hòmens bé acustumats en fet de armes, per açò lo rey feya mostrar al fill menor de fet de armes, per ço que sia ab armes guarda del fill major, que serà rey après la mort de son pare. Molt plach a Fèlix la captenença del rey e de sos fills, e desijà que molts reys haguessen semblant captenença.

     Dementre que Fèlix e el pastor perlaven, ells viren venir lo rey, qui venia de sos fills, los quals havie vists bé adoctrinats en las scièncias que apprenian. Fèlix e el pastor faeren la reverència al rey, qui·s convenia a rey, e el rey saludà Fèlix e·l pastor. Lo rey dix a Fèlix aquestes paraules:

     -Bell amich, ¿qual és la rahon per què vós me havets feta reverència e honor? Ni ¿com sabets vós que jo sie digne que vós ma façats honor?

     -Sènyer -dix Fèlix-, en ·Iª· ciutat stave ·I· rey qui era molt mal acustumat. Dementre que el rey passave per la plaça d'aquella ciutat, ·I· palegrí passave per aquella plaça, lo qual no féu al rey reverència semblant que·ls altres li feyen. Lo rey fo molt irat contre el palegrí, car no li havie feta reverència enaxí com los altres. Aquell palegrí dix al rey aquestes paraules: «Dos palegrins exien de Jherusalem aquell die que jo hi entrave. Amdosos ploraven e planyien per la desonor que tot crestià pren en la possessió que los sarrahins han en Jherusalem, los quals sarrahins fan honrament a Maffumet lur proffeta, lo qual dix que Jhesuxrist no és Déu. Dementre que los ·II· palegrins enaxí ploraven, la ·I· dels ·II· dix al altre que ·VI· hòmens qui són xristians, ha en lo món que són reys, los quals porien donar a crestians aquella santa terra de Ultramar, si·s volien; e aquells no han tan gran cura de honrar Jhesuxrist com si mateixs; e per açò no són dignes de honor. E vós sots un d'aquells reys; per açò no sots digne que hom vos faça reverència ne honor».

     Cant Fèlix hac dites aquestes peraules al rey, ell dix que rey és digne de honor, car Déus lo ha honrat a honrar sa honor.

     -E, car vós, sènyer rey, nodrits vostros fills a hondrar Déu, sots digne que hom, vos faça honor.

     Cant Fèlix fo pertit del rey e del pastor, ell se mès en la via, e vench en aquella vila hon staven los ·II· fills del rey. Fèlix vench al palau del rey hon lo fill major hoïa liçó de phisolofia.

- XIX -

De la simplicitat e composició dels elements

     En una cadira stech ·I· phisoloph qui legia al fill del rey e als fills d'altres barons, phisoloffia, dient estes peraules:

     -Dels ·IIII· elaments, lo foch és simple elament en quant ha pròpria forma e pròpria matèria, la qual forma e matèria ha apetit la ·I· a ésser en altre, sens mesclament de negun elament; e açò mateix se segueix de la simplicitat que és en los altres elaments, ço és saber, aer, ayga e terra; car tots los elaments són mesclats, e cascun està en l'altre. E per açò lo foch simple no pot ésser en loch sens los altres elaments, ab los quals se compon donant sa calor al aer, e reebén secor de la terra, e scalfant l'ayga, per ço que la destruescha; e scalfan lo foch la aer, scalfa l'ayga, car l'aer dóna humiditat scalfada a la ayga, e la aygua la reseb, que mortifique la fredor que ella ha en si mateixa; la qual aygua mortiffique en si matexa aquella calor, la qual calor passa a la terra qui de la aygua reseb fredor, en la qual fredor la terra reseb la calor del foch entrade en la aygua per la aer. Aquella terra reseb humiditat de la ayga, reebén d'ela fredor, la qual humiditat entre en la aygua reebén del aer humiditat; la qual humiditat contrediu en la terra a seccor, ab la qual secor mortiffique la terra la humiditat del aer; e, resebent lo foch de la terra seccor, reseb en si la humiditat del aer que passa en la aygua, e reseb la fredor que passa en la terra, e recobra la calor que mès en la aer, e que la aer mès en la aygua, e que l'aygua mès en la terra, e que la terra mès en lo foch; la qual calor és digesta e mortificade con és passade per tots los altres elaments.

     En lo eximpli que el phisoloff hac dit del foch e de la calor, hac lo fill del rey conexença de la simplicitat e la composició del foch e dels altres elaments. E repetí la liçó, per semblança, segons estes peraules:

     -Lo foch hac apetit de engendrar lo gran del pebre, e ajustà ·IIII· punts de si mateix ab ·III· puns de la terra, e ab ·II· puns del aer, e ajustà lo foch ·II· punts de si mateix, e ab ·I· punt de si mateix ne ajustà altre de la ayga. Per açò foren ·IIII· graus en lo pebre, en lo qual fo calor en quart grau, e secor en terç grau, e humiditat en segon grau, e fredor en primer grau. Ço que és en lo pebre quart grau, és foch compost; e ço que és terç grau és terra composta; e ço que és segon grau és aer compost, e lo primer grau és ayga composta. La essència del foch, qui és per lo quart, terç, segon e primer grau, és lo foch simple; la essència de la terra, qui és per lo terç, segon e primer grau, és la terra simple; la essència del aer, que és per tots los graus, és l'aer simple; la essència de la aygua, que és per tots los graus, és la aygua simple.

- XX -

De la generació e corrupció dels elements

     Lo phisoloff dix que generació de elament és con engendre si mateix en alcuna cosa elementade, axí com lo foch, qui engendrant lo gran del pebre, engendre, sots complecció de calda natura, complecció de secha, humida e freda natura, corrumpent en la terra complecció freda e humida; en l'aer, complecció humida e calda; e en l'aygua, complecció humida e freda.

     Can lo phisolop hac significade la generació e la corrupció dels elaments en lo gran del pebre, lo fill del rey repetí la liçó per esta semblança:

     -Justícia volch engendrar caritat en ·I· hom peccador en lo qual era injúria; la justícia moch la memòria d'aquell hom a menbrar, e l'enteniment a entendre, e la volentat a amar la caritat de Déu. Saviesa donà la manera de conèxer a la justícia per la qual mogués la memòria a menbrar, e l'anteniment a entendre, e la volentat a amar. Esdevench-se que injúria contrestà a la justícia, e ignorància a la saviesa; mas fortitudo ajudà a la justícia, e trempança a la saviesa, per la qual ajude foren vençudes injúria, ignorància, frevoltat e gola, e fo engendrada caritat, en la qual stigueren justícia, saviesa, fortitudo e trempança.

     Molt se meravellà Fèlix de la gran sciència del fill del rey, al qual demenà los elaments, que són sens discreció, com poden engendrar e corrompre los corsos elementats, ne co·ls saben affigurar ni acolorar, segons la disposició que han, car par que aquella obra no la poguessen fer sens discreció. Lo fill del rey dix que Déus ama en si mateix se semblança, per la qual amor Déus Pare engendre Déus Fill, lo qual Fill engendre lo Pare de sa saviesa mateixa. E per açò ha donade Déus virtut als elaments: que en la virtut de Déu hagen quescun apetit a engendrar lurs semblançes, les quals han en los corsos composts, segons la disposició d'aquelles spècies.

     -Sènyer -dix Fèlix al fill del rey-, ¿per qual natura la candela encesa encén altre candela sens diminució d'aquella sua lum?

     Respòs lo fill del rey, e dix que la forma e la matèria del foch volen haver per cabal la candela encesa, e en altre candela que no sie encesa, pot la forma del foch engendrar de si mateixa altre forma, e de sa matèria pot engendrar altre matèria en la candela encesa; e per açò no·s minva lo lum que engendre lo lum en la candela que encén.

     Stant que lo fill del rey deya aquestes peraules, son maestre lo reprès com no havia respost a Fèlix per semblança; e per açò lo fill del rey dix a Fèlix estes peraules:

     -Déus ha donade natura a hom, e a fembre, e a les plantes, com quescun engendra son semblant, sens corrupció de son ésser specíffich, axí com a hom e fembre, que engendren fills sens que no·s corromp lo para ni la mara en la generació del fill. Açò mateix se segueix de la generació dels arbres, car l'arbre engendra semblant arbre de si mateix sens corrupció de son ésser específich. Estes generacions són enaxí ordonades per tal que donen alcuna semblança que en la generació del Fill de Déu no ha neguna corrupció.

- XXI -

Del moviment dels elements

     Lo phisoloff legí, e dix que Déus, creà ·IIII· essències, ço és saber: ignitas, aeritas, aquetas, terrestritas, segons que és recomptat en lo libre qui és appellat Cahos. Aquelles ·IIII· essències foren ensemps creades, e ensemps foren ·I· ile, qui és appellat cahos. Quescuna de aquelles ·IIII· essències està en forma e en matèria; e la forma és pura acció, e la matèria és pura passió, movent-se la forma per tota la matèria, e ésser mogude tota la matèria per tota la forma.

     Molt fo meravellat Fèlix d'aquestes peraules, car viares li fo que moviment no pogués ésser en la forma e la matèria del foch, pus que tota la matèria està en la forma, e la forma en la matèria. Fèlix pregà lo phisoloff que li sposés les peraules, e lo phisoloff dix al fill del rey que certifficàs Fèlix, per alguna semblança, de ço en què Fèlix duptave. Lo fill del rey dix que en la essència de Déu són ·III· persones, segons que·s recompte en lo Libre del Gentil e en lo Libre dels Articles. Aquelles ·III· persones són sens tot moviment, engendrant lo Pare de si mateix lo Fill, e ixén del Pare e del Fill lo sant Spirit. E car Déus Pare, de tot si mateix e en tot si mateix, engendra lo Fill e dóna iximent al sant Sperit, e açò infinidament e eternalment, per açò no·y pot ésser moviment. Donchs, a significança que en la obra que Déus ha dintre si mateix no ha moviment, volch Déus crear en los elaments natura de moviment, lo qual és dintre los elaments per virtut e per natura, jassia que la forma sie en la matèria, e la matèria és en la forma; lo qual moviment hi pot ésser intensament, pus que la forma e la matèria són distinctes per essència, per dignitat, majoritat e menoritat.

     Fèlix dix al fill del rey, lo foch com podie devellar sajús, com natural cosa sie muntar a ensús, e com la spera del aer e la spera de la aygna sie enfre ell e la terra. Respòs lo fill del rey, e dix que en cors elementat són los elaments mesclats, e stan los uns elaments en los altres, enaxí com en la nap en qui són mesclats lo vi e la ayga, estant quescuna part del vi en quescuna part de la aygua, e quescuna part de la ayga estant en quescuna part del vi, devellants e pujants, les parts del foch per tot lo cors compost del vi e de la aygua; lo qual devellament fa lo foch simple, per ço que pusque pujar les parts del foch compost que estan dejús les parts del aer, aygua e la terra.

- XXII -

De lamp

     Lo phisoloph dix que lamp és cremament soptós de vapors seques, en les quals són prop la forma e la matèria del foch a ésser sens mesclament dels altres elaments. Hon, con se sdevé que les vapors munten tant alt que quaix lo sol e el foch hi han consumida la fredor e la humiditat, adonchs la gran calor del foch se mou d'aquell loch sobirà, e ve sajús sobtosament, cremant per la linha hon atroba més de vapors, seques; e crema aquelles, per tal que la forma del foch sie en la simpla matèria del foch sens los altres elaments.

     Con lo phisoloff hac dites aquestes peraules e moltes d'altres del lamp, ell dix al fill del rey que repetís la liçó per alcuna semblança:

     -Sènyer maestre -dix lo fill del rey-, una vegada se sdevench que ·I· phisoloff se anava deportar per ·I· bell pla ab gran res de sos scolans; en lo qual pla hac moltes de fenadures que la calor del sol hac fetes en la terra, consumant en la terra la humiditat e la fredor. Aquell phisoloff demenà a la ·I· de sos scolans si el sol soptosament pogre en ·I· moment haver fetes aquelles fenadures en la terra, si hagués gran abundància de calor. Aquell scolà respòs, e dix que ço en què el foch qui és poch, triga a cremar ·Iª· hora, poria cremar un altre foch en ·I· moment; en tan gran quantitat de calor poria ésser.

     -Sènyer -dix Fèlix al fill del rey-, lo lamp, ¿per qual natura se mou en tort, e no devalla sajús per dreta linya?

     Respòs lo fill del rey, e dix que una vegade se sdevench que ·I· mestre gità per ·Iª· finestra ·Iª· neula, la qual embiax se moch tota hora tro a la terra. Aquell maestre demanà a un seu scolà per qual natura la neula era cahude per linya oblíqua, e no per linya dreta. Lo scolà respòs, e dix que la neula, cor és prima e ample, cau per l'aer de biaix, fenent l'aer ab se tenuïtat e revolvent sa amplesa sobre l'aer.

     -Sènyer -dix Fèlix al fill del rey-, la lugor qui s'engendre en l'aer, la qual par que sia foch, què és adonchs com lampega?

     Lo fill del rey dix que ·I· scolà féu aquella qüestió mateixa a son mestre, lo qual en lo mig loch de ·I· moxell de stopa gità aygua, e puxes mès foch a la stopa, la qual soptosament cremà tro al mig loch aquella estopa era mullada. Aquesta semblança féu aquell maestre al scolà per tal que en aquella semblança li significàs com lo foch, qui és en sa regió, per habundància de sa gran calor, crema en les nuus les vapors caldes e seques, e no pot cremar les vapors hon ha gran humiditat e fredor.

- XXIII -

De tro

     Dix lo phisoloff, en la liçó, que tro és feriment de vapors caldes e seques en aer mogut per combatiments de vents, la ·I· contre l'altre; los quals vents són moguts per la ponderositat de les nuus qui aquells apremen, havent l'aygua e la terra apetit a lur centre. Repetí lo fill del rey la liçó, e dix sta semblança:

     -·I· rey tenia assatjat ·I· castell, al qual feya trer molts de gints. En aquell castell havia ·I· gin qui treya a la host del rey. Esdevench-se una vegade, de nits, que la pedre que devellava del castell en la host del rey, e la pedra del gin del rey que pujava al castell, s'encontraren en l'aer, e feriren-se de tan gran virtut, que abdues les peres se trencaren, e exie'n tan gran foch, que il·luminà tota la host del rey. Lo colp de amdues les peres fo enaxí gran, que despertà tots aquells qui dormien en la host del rey, e hagren pahor molt gran del colp que hausiren e del lum que vaeren; lo qual fo foch qui cremà les vapors caldes e seques qui eren en la aer, en lo qual amdues les pedres s'encontraren.

XXIV

De les nuus

     Legia lo phisoloff e deya que les nuus són engendrades de les vapors qui ixen de la mar e de la terra; e en aquelles vapors són encadenats e enlaçats los ·IIII· elaments. Per lo foch e per l'aer pugen les vapors, car lo foch e l'aer són laugers; e en l'anlassament que l'aygua e la terra han ab lo foch e l'aer, pugen a ensús; e lo foch e l'aer, qui són en lur regió, atràhan a si mateixs les vapors de la aygua e de la terra, per tal que pusquen de aquelles vapors depurar lo foch e l'aer, qui en aquelles vapors són mesclats ab l'aygua e ab la terra. Con aquelles vapors són pujades a ensús, e lo foch e l'aer les an digestes, adonchs se ajusten la aygua e la terra, e fan cors ample e tenu, e són en figura de núvol; la qual núvol és sostengude enaxí en l'aer, com és la nau sobre l'aygua; e aquelles núvols, han del foch e del aer, qui han apetit a anar ensús, e en la aygua e la terra han apetit a devellar a enjús; e per ço són aquelles nuus movables per elles mateixes, e encare per los vents, ab los quals perticipen, los quals mouen enaxí los núvols en l'aer, com fa la nau sobre la aygua.

     Lo fill del rey repetí la liçó, e dix:

     -En ·Iª· muntanya stava ·I· pastor, e el matí ell viu que dejús si se engendrà ·Iª· núvol, que pujà a ensús. Molt forment se meravellà lo pastor d'aquella nuu, e del pujament que feya a ensús. Dementre que ell enaxí se meravellave, ell viu ·I· gran foch, d'on exia molt gran fum que pujave a ensús e qui per l'aer se scampava. Aquell fum pujave per ço car lo foch lo spanyia; e car lo foch e l'aer qui éran en lo fum, havien apetit a anar ensús, aquell fum no·s podie convertir en núvol, per ço car ja havie trop de vapor calda e secha per rahon del foch, del qual lo fum exia.

     Dix Fèlix al fill del rey:

     -Sènyer, ¿per qual natura són les nuus de diverses colors?

     Lo fill del rey dix que una aygua passava per ·I· loch qui ere ple de pedres vermelles, e puxes passà per altre loch hon havia pedres blanques; e per açò la aygua, segons los lochs per los quals passava, se diversificave de color.

- XXV -

De la pluja

     En la liçó que el phisoloff legia al fil del rey, se contenia que la pluya se engendrave sus alt en l'aer, de les nuus qui·s digerien en parts pròpries elementals, ço és saber, que lo foch se depurave en les nuus per calidat calda e secha, e l'aer per calitat humida e calda, e l'aygua per calitat freda e humide, e la terra se depurave per calitat secha e freda. E per açò les parts dels elaments qui en les nuus són mesclades, se depertexen les unes de les altres, segons que són diverses e contràries, e ajusten-se segons que són diverses e concordants. Donchs, per açò lo foch e l'aer se depertexen, en les nuus, de la aygua e de la terra, e mouen-se a ensús per la leugeria que han. E, car per la ponderositat de la aygua e de la terra sajús se mouen la aygua e la terra, per ço s'engendra la pluya, que és depertida en l'aer en moltes parts de aygua e de terra, en què és major quantitat de fret e de sech, que de calt e de humit.

     Molt se meravellà Fèlix del mestre, qui deya que en la pluja havia major sequetat que humiditat, com sia cosa que la pluja sia de complecció freda e humida. Dementre que Fèlix enaxí se meravellava, lo fill del rey repetí la liçó dient aquestes peraules:

     -La terra és secha de sa natura, e la aygua és freda de sa natura, e sus alt en lo dissolviment de les nuus, hon s'engendra la pluga, són la aygua e la terra en major perticipació que no són en la spera per la qual la pluja se mou a son centre; car en l'aer per hon se mouen, se muntiplica la humiditat de la pluja. Mas per lo moviment de la aygua qui·s mou a avall, e per lo apropinqament de la terra que fa a son centre, la humiditat no pot vedar lo devellament que fa la pluya.

     Molt se meravellà Fèlix de la saviesa del fill del rey, qui repetí en tal manera la liçó, que ell fo certificat de ço en què duptave.

     -Sènyer -dix Fèlix al fill del rey-, ¿per qual natura la pluja és profitable als arbres e a les plantes e a les altres coses que són en la terra habitants?

     Respòs lo fill del rey, e dix que lo foch e l'aer, qui són en la terra sajús, han apetit a anar a ensús, e per açò crexen a ensús les plantes e·ls animals; car les parts que són laugeres, se mouen a ensús per calt e per humit; mas, car lo foch és calt e sech, e la terra és sajús dominant l'aer, consume's sajús la humiditat e la fredor; e per açò devalla la pluja sajús, per tal que en los cossos elamentats muntiplich humiditat e fredor, estant concordança enfre l'aer e la aygua per calitat humida e freda; per la qual calitat humida e freda crexen los cossos elementats en quantitat de ample e de pregon, per tal que los corsos sien grosses e spesses. E aquesta natura és aytal, per ço cor l'aer ha natura de complir, e l'aygua de restrènyer ço que és ple; e la terra fa lo contrari de ço que fa l'aer en quant és evacuable, e lo foch fa contre la aygua en quant és dispersiu. E per açò, per lo foch e la terra són les plantes e els arbres de dreta e prima e alta quantitat e assituació.

- XXVI -

De la neu e del glaç

     Dix lo pbisoloff que la neu se engendra en la aer con la pluya devalla per l'aer, e en l'aer se converteix en humiditat per gran habundància de fredor, per la qual s'umple la aygua del aer, e la aygua restreny aquell aer en si mateixa. E car l'aer és de complecció humida, e contén en si lugor blancha, per açò se acolora la aygua en la color del aer, per lo qual acolorament esdevé la neu de blancha color.

     Fèlix dix al phisoloff per qual natura se feya lo glaç en la aygua. Lo phisoloff dix al fill del rey que li resposés, e el fiy del rey dix aquestes peraules:

     -En la aygua són lo foch e l'aer, qui han apetit a anar ensús; e per açò con lo foch se'n vol pujar ensús ab sa calor e ab la secor que ha per la terra, són l'aer e la aygua contraris a aquell pujament de calor e de sequetat, e la aygua, restreny en si la humiditat tan fortment, que se'n engendre glaç, qui és cors sòlit, que empatxa lo pujament de la vapor de la aygua, en la qual vapor han apetit lo foch e la terra de pujar a ensús.

     Dix Fèlix al phisoloff:

     -¿Per qual natura les bambolles de la aygua pugen a ensús per la aygua de la font?

     Lo fill del rey dix que aquelles bombolles són dintre plenes de aer, e aquella vestadura que és de fora, és aygua que restreny en tal manera, que l'aer no·n puscha exir; e que, per la levitat del aer, la aygua que ve de jus la terra pusque pujar en la levitat del aer; la qual aygua no poria pujar per lo cors de la aygua de la font, sens la leugeria del aer, la qual laugeria contén en si, continent l'aer en si mateixa.

- XXVII -

De vents

     Legia lo phisoloff, e deya que vent és aer mogut per apremiment de nuus qui han apetit al sentra de la terra; lo qual aer mogut està enfre les nuus e la terra, e fuig per aquell migà a altre loch hon no sie devellament de nuus. Aquestes peraules e moltes d'altres dix lo phisoloff de vent en sa liçó; la qual liçó repetí lo fill del rey, segons sta semblança:

     -·I· hom demanà a ·I· savi què era vent, e el savi dix a aquell hom ço que era vent; mas aquell hom no poch entendre, per les peraules que·l savi deya, ço què era vent. Lo savi féu omplir ·Iª· odra de vent, sobre la qual posà ·Iª· gran pedra demunt, qui molt pesave; per lo pes de la qual sclatà la odra e axí lo vent d'aquell odre.

     Fèlix demanà al phisoloff per qual natura eren ·IIII· vents principals, ço és saber, vent a levant, e a ponent, e a mig-jorn, e a tremuntana. Respòs lo phisoloff, dient que vent a levant és engendrat per vapors caldes e seques, e vent a ponent és engendrat per vapors fredes e humides, e lo vent que és a mig-jorn és engendrat per vapors humides e caldes, e lo vent qui és engendrat a tremuntana, és per vapors seques e fredes. La rahon per què los vents són engendrats enaxí per diverses vapors, és per ço, car, segons que és la regió diversa, són les nuus diverses en calitats concordants e contràries.

     Lo fill del rey dix que dels ·IIII· vents principals eren engendrats ·IIII· vents altres, ço és saber: exaloch, mestre, e grech, e labeig. Aquests ·IIII· vents són segons los mesclaments de les qualitats hon los vents principals són engendrats. De aquests ·VIII· vents ne són engendrats altres ·VIII· per atrempades calitats; e de altres vents són que no són naturals, segons les disposicions del sol, mas són naturals segons les disposicions de les terres e de les muntanyes, e segons los accidents per què les unes nuus són movents contre les altres.

- XXVIII -

De temps

     En la liçó que el phisoloff legia, se contenia de temps, ço és saber, dels ·IIII· temps del any: estiu, ivern, ver e altumpne. Lo temps de stiu és per calt e per sech; lo temps de ivern és per fret e per humit; e el ver és per atrempament de calitat humida e calda; e lo temps de autumpne és per atrempament de calitat freda e secca.

     En lo temps del stiu és concordança enfre lo foch e la terra, car lo foch, qui és calt e sech, puje a ensús sobre la terra en les plantes, e consuma lo foch la fredor, en aquelles plantes, ab sa calor e ab la lugor del sol, per lo qual lo foch muntiplica en calor e en sechor. La terra mortifica en estiu la humiditat del aer en les plantes, per ço car lo foch se concorda ab la terra, contra la aygua e l'aer. E per açò en l'estiu se fa la digestió de les plantes, e maduren les fruytes, e s'asahonen les sements e les humors dels animals, e cull hom los blats.

     En altumpne se restreny la terra ab la aygua que la restreny; per lo qual restrenyiment romanen les vapors dejús la terra, que no poden pujar a ensús; e adonchs se comença la generació de les saments que hom sembra.

     En lo temps de ivern començen a exir les sements que hom sembra sobre la terra, per la humiditat del aer, qui·s mescla ab la frador de la aygua; per la qual aygua passa la vapor de la terra desechade e escalfade, en lo altumpne; per la qual vapor nexen les plantes, que per calda e secha e humida complecció pugen a ensús, crexent sobre la terra.

     En lo ver broten, florexen, e fullen, e ramen los arbres, e giten los fruyts, per ço car per la calor e la humiditat se'n pugen a ensús, e la fredor e la seccor retenen aquella humiditat e calor en los lochs bays, en los quals maduren los fruyts en stiu, per calor e per sequetat.

     Aquestes rahons e moltes d'altres dix lo phisoloff del temps del any; lo qual any dix que està encare en los ·IIII· temps demunt dits, e està en ·XII· meses, e en ·LII· satmanes, e en ·CCCLXV· dies e ·VI· hores; les quals ·VI· hores fan baxest en lo quart any, hon ha ·CCCLXVI· jorns, stants ·XXIIII· hores en un die natural.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual natura fa major fret en la alba que en la mitge nit?

     A aquella qüestió respòs lo fill del rey, e dix que per ço car lo sol, que és calt en lo foch, començe a exir en la alba, fugen les vapors, que són fredes e humides, al sol, qui és calt e sech per accident; e aquelles vapors ajusten-se an aquell loch hon són los hòmens, adonchs con és l'alba. E per açò és an aquell loch major fredor en l'alba que no era en la miga nit, cant les vapors, fredes e humides no s'éran ajustades en aquell loch, per ço car lo sol lur era pus luny en la mige nit que en l'alba.

     Lo phisoloff demenà al fill del rey per qual natura feya major fret en los puigs que en los plants, pus que lo sol és pus prop en los lochs alts, que no és en los lochs bays.

     -Sènyer maestre -dix lo fill del rey-, en los lochs alts se depuren pus forment lo foch e l'aer, movents-se a ensús de la aygua e de la terra, qui·s mouen a enjús; que no fan en los lochs bays, hon lo foch e l'aer no han tant de poder com han en los lochs alts. E per açò, aytant quant pus se depuren e·s destrenyen lo foch e l'aer en los lochs alts que en los lochs bays, pus se conjungen la aygua e la terra en los lochs alts que en los bays; per la qual major conjuncció està major fredor en los puigs que en los plants, segons que apar manifestament per les neus e les aygües que són en los puigs.

     -Sènyer -dix Fèlix al fill del rey-, ¿per qual natura ha pus subtil aer en los puigs que en los plants?

     Respòs lo fill del rey, e dix que en los puigs sta l'aer pus prop a sa espera que en los lochs bays, la qual spera del aer és dejús la spera del foch; la qual spera del aer és sobre la spera de la aygua, sots la qual spera sta la spera de la terra. On, com açò sia enaxí, donchs segueix-se que l'aer sia pus depurat e pus subtil, hon pus és luny al mesclament de la aygua e de la terra, a qui·s mescla pus forment en les vapors que són fredes e grosses, que en les vapors que són caldes e sobtils.

     Lo phisoloff demanà al fill del rey per qual natura és l'aygua del pou calda en ivern, e freda de stiu. Lo fill del rey respòs, e dix que en stiu són oberts los porus de la terra, per hon hix la calor que el foch e el sol atrahen a ensús; e hon pus la vapor del foch puja a ensús, pus se depura de la fredor qui roman a enjús; la qual vapor és major en fredor, hon menys hi ha de calor. Mas, car en ivern la aygua streny la faç de la terra que no pas la vapor del foch, per açò la vapor del foch que està sots la terra, scalfa d'ivern l'aygua en los pous e en les fonts, enaxí com foch qui scalfa l'aygua en la olla.

     Lo phisoloff dix al fill del rey que li digués per qual natura lo foch scalfa l'aygua en la olla. Respòs lo fill del rey, e dix que en la aygua ha naturalment calor, per rahon del foch qui és compost ab l'aygua. Mas, car lo foch, ab qui l'aygua és composta, no ha tan gran poder en la aygua qui està en la olla, ans que sia escalfade, com ella matexa ha de si matexa, per açò és l'aygua pus freda que calda; mas per la gran calor qui és en lo foch qui està dejús la olla, e per açò car sa calor passa a la aygua per la olla, per açò lo foch muntiplica en la aygua calor, e mortifique fredor.

     Legia lo phisoloph, e deya que la mar és salade, per ço car se mou a ensús e a enjús: a ensús, per ço car lo foch e lo sol la scalfen e·n atraen a ensús les vapors caldes e seques; e, car l'aygua és ponderosa per sa natura, mouen-se ses vapors fredes e humides a enjús; e car l'aygua és redona, mou-se environ e en per lonch, segons lo seu bescuns de sa rotunditat, per la qual se mouen les ondes a la terra, e se'n mou la mar de Anglaterra; car lo bescuns s'enclina a la ·Iª· part a ·I· temps, e en l'altre temps s'enclina a altre part. E per açò se fa la influència del moviment ab ajude del vent, qui mou la mar, per l'empremiment de les nuus, segons que ja havem dit. On com açò sie enaxí, e car per lo moviment le mesclament e torbament de vents e de calitats, s'engendren calor e secor, per açò la aygua de la mar, que naturalment és de complecció freda e humida, se converteix accidentalment en complecció calda, per la qual complecció sdevé salade.

- XXIX -

De la batalla que fon feta denant los dos fills del rey

     Fení lo fisoloff la liçó, e·n ·I· bell verger ell entrà ab lo fill del rey e ab altres scolans, en la companyia dels quals fo Fèlix. Dementre que lo phisoloff ab sos scolans anava per lo verger, remirants los arbres, e les flors, e les aygues, e les altres coses qui eren plasens a veser, lo maestre qui mostrave de armes al altre fill del rey, vench ab lo fill del rey a qui mostrave de armes; e per tal que lo fill del rey qui studiave en phisoloffia se recreàs, denant ell, en ·I· bell prat, lo fill del rey ab son maestre se sgramí longament.

     Aprés la art de sgrima, pujà lo fill del rey en ·I· bell cavall, e ab molts de companyons bornà, e trasch al taulat, e feya de armes, segons que son mestre li ensenyava. Longament se deportà e usà de art de armes lo fill del rey denant son frare; e estant que lo fill del rey enaxí se combatia e jugava ab sos companyons, veus que vengueren gran res de cavellers. En aquells cavellers havia ·I· caveller qui raptave de trahició, falsament e contra veritat, ·I· scuder. Aquell caveller era molt argullós, e molt forts, e bé acustumat de armes; l'escuder era hom de pocha força, e no havia tan sobrera persona com lo caveller; mas havia dret, en lo qual se confiave. Lo rey qui era para de amdosos, los infants, trematia lo cavaller e·l scuder a son fill, per tal que denant ell se combatessen, e que en la batalla lo seu fill apresés de combatre.

     En lo camp foren lo caveller e lo scuder, e en lo començament lo caveller féu molts grans colps al scuder; e·n la fi hac força e virtut l'escuder, per la qual vençé e aucís lo caveller. Molt se meravellà lo fill del rey qui apprenia de armes, del vençament del caveller; segons ço que començà, e segons la granea del caveller e la pochesa del scuder, e segons que·l caveller era acustumat de armes més que·l scuder, semblant era que·l caveller degués vençre l'escuder.

     Estant lo fil del rey enaxí, lo phisolof conech que el fill del rey qui apprenia de armes, se meravellave, e dix aquestes peraules, per les quals lo fill del rey apercebés la rahon per la qual l'escuder havia vençuda la batalla:

     -En ·I· arbre estave ·I· gall ab moltes de gallines. Sots aquell arbre vench una volp, la qual viu lo gall e les gallines star en l'arbre. Aquella volp se moch tant, corrent e saltant e jogant dejús l'arbre, e tant stech longament en aquell moviment, que·l gall, qui gordava tota hora la volp, perdé sa virtut, e caech del arbre; e la volp pres e aucís aquell.

     Can lo phisoloff hac dites les peraules de la volp e del gall, lo fill del rey qui apprenia de phisolofia spos les peraules que·l phisoloff havia dites, e dix:

     -Remirant lo gall la volp havia pahor, per la qual pahor se mortificave la virtut del gall hon pus la volp sgardava. Tan longament gardà lo gall la volp havent pahor, que sa virtut se dormí e s'afrevolí, e caech del arbre.

     -Bell frare -dix lo fill del rey-, ¿per qual significança de la batalla deyts vós aquestes peraules?

     Respòs son frare, e dix que·l caveller, considerant en la falçetat que fesia contre lo scuder, perdia força e virtut; per la qual consideració, consciència lo nafrava e·l vençia, e leyaltat, veritat, confortaven e revenien al scuder sa força e sa virtut, hon pus l'escuder cogitava en lo bon dret que havie.

     Molt se meravellà Fèlix com lo fill del rey qui apprenia phisoloffia, conech mils la natura per la qual fo vençut e mort lo caveller, que son frare qui aprenia de armes; e lohà e beneí sciència sobre totes coses. Fèlix demanà al fisoloff per qual natura caech lo gall del arbre, e no caygueren les gallines. Lo phisoloff demanà al fill del rey qui apprenia de armes, que resposés a la qüestió; e aquell fill del rey stech empatxat, e no sabia què·s responés a la qüestió, e dix a son maestre que resposés a la qüestió; lo qual mestre dix que ell era mestre com sabés hom moure son cors, e ferir gran colp e sostenir, e lo phisoloff era mestre com donàs doctrina al enteniment de son frare, per lo qual entesés son enteniment altes coses e subtils.

     Cant lo mestre se fo scusat de respondre a la qüestió, lo fill del rey qui apprenia phisolophia, solvé la qüestió, e respòs e dix:

     -Per una via anave ·I· hom ab sa muller, e en aquella via atrobaren ·Iª· gran serpent. Aquella serpent era tan gran, que per la gran granesa de la serpent, hac lo hom tan gran pahor, que morí de pahor prés de la serpent. La fembre hac gran pahor de la serpent, e fóra morta de pahor, mas confiave's en son marit que li ajudàs contre la serpent. Encontinent que lo hom fo mort, la serpent pres aquell hom, e aportà'l fora de la via, e menjà aquell. La fembre fugí ab molt gran pahor, e fóra morta de pahor si la serpent lexàs son marit e la ancalsàs.

     Lo phisoloff demanà a sos scolans qual és la principal rahon per què és atrobada batalla de ·II· hòmens. Respòs lo fil del rey qui apprenia phisoloffia, e dix que la solució de la qüestió era solta en les peraules que són recomptades de la volp, e del gall, e de les gallines, ço és saber, que consciència venç e nafre tots aquells qui a tort combaten aquells qui mantenen dretura; e que veritat e leyaltat esforçen tots aquells qui ab dret se combaten.

     Fèlix dix al fill del rey que alcunes vegades se sdevé que alcuns hòmens qui han tort en la batalla, vençen aquells qui han dret. Respòs lo phisoloff, e dix que ·I· hom era molt luxuriós. Aquell hom havia ·I· fill que molt amava, e Déus li tolch son fill per lo peccat de luxúria. Per ço que·s castigàs de la luxúria, e que hagués paciència en la mort de son fill, volch Déus que l'infant morís; la mort del qual fo occasió al pare, de castedat, paciència e caritat.

Llibre V

De les plantes

     Comense lo quint libre, qui és de les plantes.

     Fèlix se partí de la cort hon amdosos los fills del rey apprenien; ell loà e beney Déu, qui havia elet en rey tan savi hom, al qual havia feta gràcia de tan nobles infants. Dementre que Fèlix anava per ·I· gran boscatge ensercar meravelles, ell encontrà ·I· scuder cavalcant en ·I· bell paleffrè. Aquell scuder plorave e feya molt gran dol:

     -Bell amich -dix Fèlix al scuder-, vós per què plorats? ¿ne per què sots tant desconsolats?

     L'escuder respòs a Fèlix, al qual dix aquestes peraules:

     -Sènyer, ·I· savi mestre en phisoloffia ha stat mon senyor longament. Aquell és anat prés d'essí una leuga star, e ha en prepòsit que hi stiga tant quant viva en est món, e ha lexades riqueses e honraments e moltes benanances, les quals pogre haver tots temps de sa vida. Ara preposa sostenir pobresa e malanança, e vol star sols en aquest boscatge. On, per la amor que jo he a mon senyor, e com ma despertesch d'ell, són molt irat e despagat.

     -Bell amich -dix Fèlix-, ¿sabets vós la rahon per la qual ell vol star sol en est boscatge, ne per què ha lexades les riqueses ni les benanançes que havie?

     -Sènyer -dix lo scuder-, al depertiment que jo fiu de mon senyor, li demané per què era vengut star en est boscatge, ni per què havia lexats sos amichs, e s'exia de tan noble ciutat en què star solia ab tan de honrament. Con jo haguí demenat a mon senyor aquestes coses e moltes d'altres, ell ma dix que per ço que en les obres de les plantes e dels arbres pogués contemplar, conèxer e amar lur creador, venia star en est boscatge; car honrament, e sos amichs, e les benanançes que havie en la ciutat, l'enbargaven a reebre la significança que les plantes donen de lur creador.

     Molt plach a Fèlix la santa devoció del phisolof, e desijà molt que·n fossen en lo món molts de aytals:

     -Bell amich -dix Fèlix-, gran meravella·m fets haver com vós plorats per ço car vostre senyor fa bé. Vostres plors signifiquen que vós fóssets alegre e riérets si vostre senyor faés mal. Hom deu plorar e haver tristícia, com Déus tan poch és amat e conegut en lo món, com sia cosa que lo món sia creat per ço que Déus sia amat e conegut. Per què, amich, no plorets, e alegrats-vos de vostro senyor, car molt vos ho davets tenir a gran bona ventura com tan sanct e tan savi senyor havets, cor per la sua santetat se pot seguir que vós siats a Déu agradable. Bell amich, prech-vos que vós ma mostrets la via per la qual jo·m puscha e sàpia venir al loch hon sta vostre senyor.

     L'escuder mostrà a Fèlix la carrera e la dressera per la qual Fèlix vench en aquelles parts en les quals lo phisoloff star preposava.

     En una bella prederia hon havia molts arbres, stava lo phisoloff prés de una bella fontana; aquell phisoloff tenia ·I· libre en lo qual legia. Fèlix vench al phisoloff, lo qual saludà humilment; e el phisoloff agradablement li reté ses saluts. Fèlix se assech prés del phisoloff, al qual dix aquestes peraules:

     -Phisoloff, sènyer, gran meravella he de vós com podets star en est boscatge tot sol, ni per què havets lexats los delits d'aquest món; ne en est boscatge, vós què menjats ni bavets? ¿ni vostra cambra hon la havets?

     Lo phisoloff respòs a Fèlix, e dix estes paraules:

     -Hom se deu meravellar dels hòmens con fan felliment; emperò en temps som venguts, que tants de deffelliments se fan en lo món, que a meravellar-nos cové con algun hom fa neguna cosa qui sia a Déu plasent ni agradable. Tot lo major delit que hom pot haver en est món és conèxer e amar Déu. En est boscatge ha ·I· armità qui fa penitència: aquell ha ·I· servicial qui li aporta algunes viandes, de les quals viandes viuen amdosos corporalment. A la nit, si fa trop de fredor o si plou, vaig jaser a son hostal; de jorns jo vaig per aquesta aforest, sguardant ço que natura fa en los arbres e en les erbes, per tal que en aquella obra pusca contemplar Déu, segons art de phisoloffia e de theologia; la qual art és scrita en est Libre qui és appellat dels Articles, lo qual és ordonat segons la orde de la Art demostrativa.

     -Sènyer -dix Fèlix-, en ·Iª· ciutat havia ·I· noble burguès qui havia ·II· fills, los quals eren grans clergues en theologia e en phisoloffia. La ·I· dels ·II· elegí vida ermitana a contemplar Déu, segons la sciència que apresa havia; l'altre fill stava en la ciutat, e legia, e mostrave e preycave per tal que les gents induís a conèxer e amar Déu. Gran qüestió fo de aquells ·II· savis qual havia eleta millor carrera.

     Lo phisoloff respòs a Fèlix, e dix estes peraules:

     -En ·Iª· ciutat havie ·I· phisoloff qui era gran mestre en la art de phisoloffia. Aquell legí longament la art de phisoloffia en aquella ciutat. Los scolans d'aquell maestre no profitaven tan fort en la sciència com lo mestre volia, e eren hòmens mundanals, e que poch preaven la sciència de phisoloffia. Lo mestre d'aquells scolans era molt treballat per les liçons que legia, e era molt despagat, car los scolans no volien apendre diligentment. E per lo gran treball que lo mestre sostenia, volch lexar la ciutat, e anà-sse'n en ·I· boscatge per tal que recreàs sa ànima e son cors en lo boscatge, contemplant Déu; e amà més star en la companyia de les bèsties salvatges e dels arbres, que en companyia de malvats hòmens peccadors.

     Cant lo phisoloff hac respost a Fèlix per semblança, ell retornà a sa contemplació en la qual stava quant Fèlix vench a ell.

- XXX -

De generació de les plantes

     Sesia lo phisoloff sots ·I· bell arbre carregat de fulles e de flors; una bella fontana regava aquell arbre, en lo qual havie molts aucells qui dolçament cantaven. Segons la disposició del arbre, e de la font, e dels aucells, contemplava lo phisoloff la granea e la bonesa de Déu, qui an aquell arbre se representaven per manera de creador e de creatura. Cant lo phisoloff hac longament contemplat Déu, Fèlix li dix aquestes peraules:

     -Sènyer phisoloff, gran meravella ma dó de la granea d'aquest arbre. ¿Com pot ésser que de tan pocha cosa com és lo gra d'on fo engendrat l'arbre, pot exir tan gran arbre com és aquest?

     -Bell amich -dix lo phisoloff-, ·I· pastor encès foch denant ·I· savi mestre en la art de phisoloffia. Aquell pastor féu gran foch. Cant lo foch fo montiplicat en molt gran quantitat, lo pastor se meravellà com una spira de foch podie ésser montiplicada en tan gran quantitat; e demanà al mestre la rahon per la qual aquell foch era tant cregut. Respòs lo maestre, e dix que natural cosa és al foch com convertesca a sa semblança totes les parts que ab ell perticipen, pus que lo foch sia, en sa virtut, major que la virtut d'aquelles coses ab qui perticipa; e per açò car lo foch converteix a si mateix moltes coses, és montiplicat de moltes coses.

     Can lo phisoloff hac respost a Fèlix per semblança, Fèlix dix al phisoloff que, segons la semblança per la qual havie solta la qüestió, se devie seguir que Jhesuxrist, dementre que era en est món e havia major virtut que tots los altres hòmens, degra convertir a santa vida tots los altres hòmens ab qui participava. E car Jhesuxrist convertí pochs hòmens a via de salut, dementre vivia en est món, e molts na romaseren aprés sa mort en via de dampnació, per ço par que l'arbre hage major virtut en convertir a sa semblança les parts ab qui perticipa, que la natura de Xrist.

     Molt plach al phisoloff la qüestió que li hac feta Fèlix, e conech que Fèlix era hom entès e savi; e per açò sforçà's que a Fèlix digués peraules e senblances de alta sposició e enteniment:

     -Bell amich -dix lo phisoloff-, I· rey stave en ·I· palau, on menjava ab molts cavellers. Dementre que aquell rey menjava, anava per aquell palau ·I· hom qui s'era fet precurador dels infeels com venguessen a via saludable. Aquell hom deya al rey e als cavellers e als clergues qui en aquell palau menjaven, que fos fet stabliment com los infeels venguessen a conexença de la santa fe romana. Aquell hom cridava e mostrava la manera per la qual hom poria dar conexença de veritat a aquells qui són en error; la qual manera és en la Art demostrativa e en lo Libre dels Articles. Tots aquells qui·l ausien, lo scarnien, e menyspreaven ço que deya: aquell hom plorave, ses vestadures e sos cabells derompia. Per aquell palau anaven juglars cantan e sonant strumens, per tal que los hòmens, qui en aquell palau menjaven, s'i adelitassen. Con lo rey hac molt menjat e bagut, axí del palau; una dona vídua se ajonollà als peus del rey claman mercè que li retés son fill, lo qual havia servida mort. ·I· caveller, al qual la dona hac donats diners per tal que per ella pregàs lo rey, pres les paraules de la dona, e pregà lo rey que perdonàs al fill de la dona. An aquella plaça hon lo caveller pregava lo rey, havia molts hòmens qui pregaren lo rey que degués perdonar al fill de la dona. Lo rey perdonà al donzell que per dret devia morir. Lo hom qui era precurador de la salvació dels infeels, cridà en altament, plorant fortment, e dix estes peraules: «La dona ab diners convertí la volentat del caveller a amar semblants coses de aquelles que la dona amava; e lo caveller convertí a sa semblant volentat lo rey e·ls hòmens qui li ajudaren a pregar lo rey. En aquell assemblament de volentat stava avarícia, injúria, vanaglòria, replecció de menjar e de beure». Lo foll cridà, e dix: «No ha nostra Dona semblants amadors en amar son fill en aquesta plaça».

     Adonchs lo phisoloff dix aquestes peraules:

     -Lo fill de nostra Dona, qui ha creada libertat en la volentat dels hòmens, ha logat los hòmens per encarnació e per mort, e encara per creació, com lo honren en aquest món, e com tenguen pagada nostra Dona en honrar son Fill, qui no vol destruuir libertat de volentat, que és creatura del Fill de nostra Dona.

     Molt se tench per pagat Fèlix de la solució que·l phisoloff hac feta per semblança, e lohà e beneí Déu, qui tanta de saviesa donava a hom.

- XXXI -

De la corrupció dels arbres

     Longament perlaren lo phisoloff e Fèlix de la generació de les plantes, e de la manera segons la qual signifiquen en Déu ésser generació, engendrant Déus Para Déus Fill sens corrupció, la qual corrupció és significade en la corrupció dels arbres. Cant lo phisoloff e Fèlix hagren perlat d'aquesta matèria longament, amdosos se'n anaren deportant per lo prat e per la forest, en la qual havia arbres de diverses maneres.

     En ·Iª· bella ribera d'aygua stava ·I· bell arbre qui era carregat de fulles e de flors; ·I· hora tellava aquell arbre. Fèlix se meravellà per què aquell hom tallava aquell arbre, que tan bell e tan gran era:

     -Bell amich -dix Fèlix al hom qui tallava l'arbre-, ¿qual és la rahon per què vós destrouits tan bell arbre com és aquest que tallats?

     Lo fisoloff dix aquest eximpli a Fèlix, per lo qual entesés la rahó per què lo hom tallava l'arbre:

     -En una ciutat havia ·I· cambiador molt rich dels béns temporals, mas de les virtuts sperituals era molt freturós. ·I· jorn se sdvench que ·I· pobre vench a la taula hon lo cambiador tenia molts diners; aquell pobre pregà lo cambiador que, per amor de Déu, li faés almoyna de ·I· diner, pus que Déus li havia donats tants diners. Lo cambiador no volch fer almoyna al pobre, ans li dix moltes peraules vilanes e mal ensenyades. Lo pobre hac paciència en sa pobresa, e en la vilania que·l cambiador li deya. Aquell pobre considerave en son coratge com gran dampnatge era la vida d'aquell cambiador, e com gran bé seria la sua mort; car de les grans riqueses que aquell cambiador havia, sa seguira gran bé aprés sa mort. En breu de temps Déus auçís aquell cambiador qui empetxava molts diners, que no se'n seguia negún bé dementre vivia; e aprés sa mort depertí's aquella riquesa, e féu a molt hom molt de bé.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual natura los arbres vénen a corrupció? Ne la essència d'aquest arbre que aquest hom talla, ¿on serà quant l'arbre serà corrumput ho serà cremat?

     Lo phisoloff dix a Fèlix la solució per esta semblança:

     -Un savi crestià se desputava ab ·I· savi sarrahí. Lo sarraí demandà al crestià si com Déus Para engendra lo Fill, s'i corrump neguna cosa d'on se faça la generació; e el crestià dix que en Déu ha pus nobla generació que aquella que és en los arbres, en que no·s pot fer generació sens corrupció; car aytant tost com lo arbre és tallat, e·s gira tota sa essència a corrompre aquell mateix arbre, e natura engendra d'aquell arbre algunes coses corrumpent aquell arbre; la essència del qual arbre se restaura en aquelles, coses que són engendrades d'aquell arbre. Mas car Déus Para engendra de si mateix son Fill, e car de tot si mateix l'engendra, e tot lo Para és infinit, eternal e complit de tot bé, per açò abasta lo Pare engendrar lo Fill infinidament, eternalment e perfetament en tot bé, sens corrupció; e·l Pare e·l Fill romanen tota ora una mateixa essència e ·Iª· mateixa deïtat e virtut.

     En aquella ribera hon lo hom tallava lo arbre, que fullava e floria, mas no granava, havia ·I· pomer que era tan fortment carregat de pomes, que moltes branques havia trencades en aquell pomer, per la gran multitut d'aquelles pomes.

     Dix Fèlix:

     -Sènyer, ¿per qual natura aquest pomer ha levades tantes pomes, que si mateix se trenca e·s corromp, jassia que el pomer no menuch neguna de les pomes?

     Lo phisoloff respòs a la qüestió segons estes paraules:

     -En una ciutat havia ·I· bisbe e ·I· caveller qui eren frares. Lo bisbe era molt bell de persona e havia moltes letres. Aquell bisbe era semblant al arbre que lo hom tallava, e adel·litave's en ses letres e en la bellesa de sa persona e son honrament. Aquell bisbe no curava de la final entenció per què era bisbe, e no feya negun fruyt. Lo caveller era veger de la ciutat, e per açò que pogués tenir justícia, trenuytava e treballava nit e jorn, per lo qual treball confonia e corrumpia sa persona. Estant que lo bisbe estave en son sajorn e sa gran benanança, e feya tot quant podia com pogués viure longament, ·I· foll féu al bisbe aquesta qüestió: «Sènyer», dix lo foll, «¿per qual natura vós, qui sots bisbe, amats més sajornar e molt viure, com siats bisbe per honrar Jhesuxrist, e per ésser pus semblant a ell dementre que vivits en aquest món, que vostre frare, qui més treballa que vós en amar e servir Jhesuxrist, qui per son poble a salvar volch en aquest món treballar, e volch ésser pobre e mort, e no amà viure en est món longament?» Lo bisbe dix moltes vilanes peraules al foll; e ·I· savi clergue solvé la qüestió segons estes peraules: «Dos pomers havia en una vinya: la ·I· pomer levave tots anys moltes fulles e moltes flors, mas no aportava tantes pomes com l'altre pomer, que tantes de fulles ne de flors no levava. ·I· jorn se sdevench que lo senyor de la vinya entrà en la vinya, e viu amdosos los pomers: en la ·I· viu moltes, pomes, e en l'altre moltes fulles e flors. Aquell senyor de la vinya féu tallar lo pomer que no levava pomes, e féu bé pençar de aquell pomer que moltes pomes levave. Aquell hom que tallava lo pomer, demanà al senyor de la vinya per què féu tallar lo pomer que fruyt no levava, e havia mandat que del pomer que fruyt levave que hom pençàs bé. Lo senyor de la vinya dix que folla era la qüestió que el peyès feya». Mas pus foll era lo bisbe, qui per sajornar, cuydava més viure que el caveller son frare, qui vivie per ço que seguís la final entenció per què lo rey lo havia elet ésser veguer d'aquella ciutat; car major virtut havia la final entenció que el cavaller conservava en empetrar ab Déu longa vida al caveller, que la virtut que el bisbe havia en menjar e en sajornar; enaxí com l'arbre que lavava pomes, que fo pus agradable a son senyor per fer fruyt, que l'arbre que no levave pomes e levave fulles e flors.

     -Sènyer -dix Fèlix al phisoloff-, ¿per qual natura ha més de corrupció en lo cors del hom mort, que en l'arbre que és tallat?

     Lo phisoloff solvé la qüestió per semblança:

     -En una vila stave ·I· mercader, e tenia ·Iª· folla fembre ab qui peccava. Lo prior d'aquella vila desijave aver aquella fembre, e vedà aquell mercader, per ço car no lexave aquella fembra ab qui peccave. Gran qüestió era en aquella vila, qual havia pus corrumpude volentat, ho el prior o el mercader, ni qual era pus contre son orde.

- XXXII -

De la virtut de les plantes

     En una bella plana hon se anaven deportar lo phisoloff e Fèlix, hac moltes erbes medicinals que havian gran virtut. Can Fèlix vesé aquelles erbes, ell demanà al phisoloff:

     -¿Per qual entenció ha Déus donada virtut a les erbes?

     Respòs lo filosof:

     -Per ço que signifiquen la virtut de Déu.

     -Sènyer -dix Fèlix-, lo saffrà ¿quina virtut ha en significar la virtut de Déu?

     Lo phisoloff respòs a la qüestió per semblança, e dix estes peraules.

     -·I· burguès havia ·I· bell fill, bé nodrit, e ple de bones custumes. Aquell donzell feya molt gran goig a son pare, totes vegades que lo vehia, e totes aytantes vegades co·l membrava, sentia's alegra en son coratge; per la qual alegra que el burguès havia en son fill, se alegrava en Déu, qui aquell fill li havia donat en tan bella disposició e en tant bons nodriments. Dementre que el burguès se alegrave axí, volentat fo de Déu que aquell donzell morís. Per la mort d'aquell donzell s'entristà molt fortment lo burguès, e perdé lo alegre que haver solia en Déu. Aquell burguès sdevench en tan gran tristor per la mort de son fill, e cor se lexà de alegrar en Déu, que ne sdevench malaute e prés de mort. ·I· metge qui pençava del burguès, féu ·I· latovari de aur, e de perles, e de peres precioses, en lo qual mès safrà; car safrà ha virtut a confortar e alegrar lo cor, e fa bona sanch. Aquell latovari féu lo metge, per ço que lo burguès se alegràs per natura e per virtut del latovari; mas lo burguès havia tanta de tristor de la mort de son fill, que per la virtut del saffrà ne de les altres coses hon era fet, lo latovari no li poch ajudar contra la maleutia que havia per tristícia. Esdevench-se ·I· die que el burguès considerave en la mort de son fill, e en la manera segons la qual sa solia alegrar en ell. Dementre que el burguès enaxí cogitave, ell remembrà com en Déu se solia alegrar per rahon de son fill, mas no specialment per Déu tan solament. E per açò hac lo burguès oppinió que Déus li hagués tolt son fill: per ço car era mitgà per lo qual ell amava Déu. Molt se rendé lo burguès a Déu per colpable, cor a gran felliment se tench com Déu amava per son fill e no per si mateix, com sia cosa que Déus sia tan bo e tan noble, que per ell mateix és digne que sia amat. Lo burguès preposà en son coratge que faés penitència del felliment que fet havia contre Déu e contra paciència, e començà's alegrar en la bellesa e en la bonesa de Déu, e oblidà la mort de son fill, e féu gràcies a Déu qui·l havia il·luminat del falliment en què longament havia stat. Estant lo burguès una ora en aytal pençament, ell sa sentí sà e alegre, e loà e benaí la virtut de Déu, qui·l havia guarit e gitat de tristícia.

     -Sènyer -dix Fèlix al phisoloff-, ¿per qual virtut viu hom de les plantes e dels fruyts que manugue?

     Lo phisoloff dix que en lo convertiment que natura fa de les plantes en sanch, e de sanch en carn, con és feta la degestió en l'estómech, se renovella virtut de viure, ço és, viure de vida vegetativa. E per ço que Fèlix mils pogués entendre la virtut que les plantes han en pendre hom vida de elles, dix aquest eximpli:

     -En ·Iª· ciutat se sdevench que a ·I· mercader emblaren ·X·M· besans. En tan gran tristícia esdevench lo mercader per los besans que perduts havia, e tan longament cogità en lo dampnatge que pres havia, que·n perdé son seyn e fo foll. Aquell mercader covench que hom ligàs e ferràs, per tal que no s'auçiés, o que no faés mal a les gents. ·I· savi metge dix als amichs d'aquell mercader que ell lo garria si bé n'era logat. Los parents del mercader logaren lo metge, he el metge hac ·X·M· besants, e dix al foll que aquells besants eren aquells que perduts havia; e adonchs féu star lo mercader desferrat e desligat, e gità aquells besants sobre lo cap del mercader. Con lo mercader hac stat enaxí longament, e manejava los besants, la virtut de la imaginativa se muntiplicave en virtut, e açò tan longament, d'entro que lo mercader imaginà e oppinà que aquells besants eren çells que perduts havia. Con lo mercader hac recobrade virtut en sa imaginació, adonchs la sua volentat se començà a alegrar, per ço que la inaginativa inaginave, e l'enteniment se moch a entendre, e la memòria a menbrar; e enaxí, petit a petit, muntiplicant virtut en los poders de la ànima del mercader, se sdevench que lo mercader cobrà son seyn.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual virtut lo riubarbre, qui és calt e sech, és bo a la calor e a la sequetat del fetge?

     Lo phisoloff respòs, e dix que lo mercader, qui fo foll per los besants que perduts havia, guarí per los besants que palpava e veya; car lo cor tremès sa sanch per tots los menbres del cors, per lo alegre que hac en lo palpament en en la vista que el mercader feya dels besants; e aquell alegre tremès en lo cor son sperit, e sa sanch gità de si ço per què stava en tristícia e en follesa.

     -Donchs, con lo fetge, qui és trop scalfat e desecat, sent lo riubarbre, qui és de sa complecció, adonchs se alegre en la perticipació del riubarbre, e tremet fora si sa inhordinada calor e secor, per haver concordança ab lo riubarbre; e·n aquell punt natura, que avorreix que·l riubarbre entre en digestió, per ço que no montiplich trop la caliditat del fetge, gite lo riubarbre del stómech, ab lo qual s'és conjuncta la calor e secor del fetge, qui per trop gran calor e seccor era en malaltia.

     Dementre que·l phisoloff enaxí perlava ab Fèlix de la virtut de les erbes, ·I· ca vench menjar denant ells ·Iª· erba, per la qual gità colres que en lo ventre tenia. Molt se meravellà Fèlix de la indústria d'aquell can, e de la proprietat d'aquella erba, ne lo ca com sabia detriar que aquella erba fos bona a purgar la humor per la qual lo can era en malaltia. Estant Fèlix en esta meravella, demenà al phisoloff per qual natura lo can havia indústria d'aquella erba a menjar, pus que era sens enteniment. Lo phisoloff dix a Fèlix stes peraules:

     -En una ciutat havia ·I· heretge que feya gran afflicció de son cors. Aquell heretge stava en aquella ciutat en tal manera, que null hom no sabia que ell fos heretge. Esdevench-se ·I· die que ell encontrà en la via ·I· canonge qui era molt noblament vestit, e cavalcava en ·I· bell paleffrè. Molt considerà lo heretge en la aspra vida que ell feya, e·n les benanançes en què el canonge vivia. Stant lo heretge en aytals consideracions, meravellà's fortment, e dix ·aquestes paraules: «Oy, las, caytiu! ¿que·t val dejunar ne paupertat, pregar Déu ne mal vestit, mal jaser ne star menyspresat enfre les gents, pus que aquest canonge, ab vanitats e argull, riqueses e benanançes, està en lo món en pus noble sgleya e pus honrada que la tua? Semblant és que en la virtut de la sua fe sia pus exalçat, que tu no és en virtut de la tua fe; car si la tua fe era mellor que la sua, seguir s'ia que a tu ajudàs la aspra vida que fas en exalçar e honrar la sgleya en què és; e ell en les vanitats de sa vida mundana desonraria e destrouiria la sgleya en què és. Foll, fé't crestià; car par que major virtut sia en la fe dels xristians que en la tua».

     Molt se meravellà Fèlix de la semblança que li hac feta lo phisoloff, car no li fo semblant que li fos sufficient a la qüestió; e dix al phisoloff que li sposés la semblança. Lo phisoloff dix que la virtut de la bona entenció, per la qual lo heretge feya aspra vida, li significà la virtut de la fe del canonge; e·n aquella virtut se convengren la entenció del heretge e la virtut de la santa fe cathòlica, enaxí com se covench la proprietat de la erba que el ca menjà, e l'apetit que el ca hac a menjar aquella erba que havia virtut a purgar la mala humor que el ca havia en son cors.

     -Sènyer -dix Fèlix-, gran meravella me dó de la virtut que natura ha en les erbes medicinals, car segons que he hoït recomptar, la virtut de una erba mateixa serà bona a curar la malaltia de diverses membres, enaxí com lo riubarbre, qui és bo a curar fetge scalfat, e a clarificar la vista e mundar los ulls és molt profitable.

     -Bell amich -dix lo phisoloff-, en aquest arbre en què vós vesets star fulles e flors, és diversificade la virtut vegetativa en diverses maneres; car en aytantes fulles e flors com ha en l'arbre, se diversifica en nombre la virtut de la vegetativa, no stant la una fulla l'altre, ne la una flor no estant l'altre flor. Emperò la virtut tota és una en si mateixa, mas segons que és diversitat en les coses qui reeben la virtut, se diversifica la virtut que se span per tot l'arbre. Bell fill -dix lo phisoloff-, aquesta semblança que jo vos parle significa la gràcia e la virtut que Déus tremet en lo món als hòmens, los quals reeben la virtut e la gràcia de Déu diversament, segons que són diversos los uns e los altres en menbrar, entendre e amar, e segons que diversament usen de les coses mundanes. Aquesta differència de virtut, la qual Déus scampa en lo món influent sa gràcia, dóna significança de la virtut que Déus ha en si mateix, la qual virtut és una en essència sens differència. Mas car lo Pare, qui és virtut, engendre lo Fill, qui és virtut, e lo sant Sperit és ixent d'amdós, stant aquella mateixa virtut del Pare e del Fill, e lo Pare e lo Fill e lo sant Sperit són distinchs en proprietats personals, per açò se segueix que la virtut, que és tota una sens differència, se comunica e·s dóna distintament en les divines persones, estant les persones distintes les unes de les altres, e ensemps són una mateixa virtut per essència.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual virtut que sia en les plantes volch Jhesuxrist ésser honrat per les plantes en lo die del Ram, can les gents li feren professó e gitaven los rams per les carreres hon ell devia passar?

     Lo phisoloff respòs a la qüestió dient aquestes peraules:

     -En aquell die que Jhesuxrist vench cavalcant humilment sobre la somera, fo significat que Déus participa en la natura humana de Xrist, ab totes creatures; car per lo cors de Jhesuxrist fo significat que los arbres perticipaven ab la vegetativa de Xrist, per ço car volia que la vegetativa dels arbres faés honrament al seu cors, hon és vegetable natura. E per la somera fo significat que la virtut sensitiva de Xrist e dels animals inracionals, és una en creació. E per los hòmens qui feyen a Xrist reverència e honor, fo significat que Xrist era en semblant natura humana ab ells. E car Xrist és ·Iª· persona en què són ·II· natures, ço és saber Déus e hom, per ço volch Déus que aquell die totes creatures faessen reverència a la deïtat e humanitat de Xrist.

Llibre VI

Dels metalls

     Comença lo ·VI· libre, qui és dels matalls.

     Cant lo phisoloff hac longament perlat ab Fèlix de les plantes, e ab aquelles hac, en diverses maneres, significade la noblesa de Déu a Fèlix, lo phisoloff mudà la matèria de ses peraules, e dix a Fèlix que ell volia perlar de Déu segons ço que los matalls donen significança de la sua noblesa.

- XXXIII -

De la generació dels matalls

     -En aquell temps con Déus creà los elaments, fo ordonat com los elaments significassen la glorificació dels corses que aprés lo die del judici estaran en la glòria perdurable. Car los elaments, ensercant lur perfecció, se componen e·s desolven en los corses elementats, ensercant lur perfecció en aquells en los quals no la poden atrobar. Bell amich -dix lo phisoloff a Fèlix-, en durament que sta sens fi, no cové nulla corrupció; e per açò los elaments han apetit natural segons la fi a la qual són creats, ço és, que sien alcuns corsos composts, hon se concorden sens nulla corrupció. E car los elaments se concorden mils en los metalls que en negun cors elementat, per açò se componen e s'ajusten en los matalls, hon ha menys de corrupció que en negun cors elementat.

     Dix lo phisoloff que aur, e argent, e ferre, e peres, e·ls altres matalls, se poden mils sostenir en duració, que negun altre cors elementat; car tot altre cors elementat ha més mester de ço qui està fora si, que no han los metalls, qui han tanta de virtut en si mateixs, que no han tan gran necessitat de ço que sta fora ells, com han los altres corsos, ço és saber, los corsos de les plantes e dels animals, qui han major necessitat del aer, e de la aygua, e de la terra, e del foch, que no han los matalls.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual natura ha major concordança de elaments en los matalls que en les plantes ne en los animals?

     Lo phisoloff respòs, e dix aquestes peraules:

     -Bell amich -dix a Fèlix-, en la generació que los elaments fan dels matalls, no ha mijà, car ells mateys los engendren, sens que ·I· matall no engendre l'altre; mas, cor en les plantes una planta engendra altre, e en los animals ·I· animal engendre altre, per açò està generació pus forts en los matalls que en les plantes ni en los animals. E tot açò és, bells amichs, per donar significança de la eternal generació que és en Déu, la qual és de Déu Pare en Déu Fill, hon no ha neguna altre cosa mas Déu.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual natura és pus durable l'aur que ell ferre, com sia cosa que lo ferre és pus forts que l'aur?

     Lo phisoloff dix que ·I· scolà demanà a son maestre per qual natura se sostenia la terra, e son mestre li dix que lo sosteniment de la terra és per ço car la ·I· elament és enlessat en l'altre, ço és saber, que lo foch entra en la aer, e l'aer en l'aygua, e la aygua en la terra, e la terra en lo foch; e per la levitat e la ponderositat que està egualment en los elaments, està la terra per si mateixa en lo mig loch del firmament, lo qual la fer egualment per totes parts ab influència de son moviment; per què la terra està segurament. E quant se sdevé que an aquell moviment ha negun empatxament, per alguna grossa vapor qui·s met enfre lo percussiment que lo firmament fa a la terra, adonchs se fa terratrèmol en aquelles pertides hon és fet aquell empetxament.

- XXXIIII -

De la qüestió que fo entre lo ferre e l'argent

     -Enfre lo ferre e l'argent fo gran qüestió, car lo ferre deya que ell era pus necessari a les gents que lo argent, e pus fort era que l'argent, e per lo argent fan los hòmens molts peccats, e són a Déu desobadients. De la altre part argüia l'argent contre al ferre, e deya que ell era pus bell, e pus lauger, e mils sonant que ell ferre, e més ere amat per les gents que el ferre; e acusava lo ferre, car ab ferre mor molt hom a glay, ço és saber, per nafframent de coltell, de lança, e de spasa, e de cayrell.

     -Sènyer -dix Fèlix al phisoloff-, ¿qual vós és semblant que diguers millors rahons, el ferre ho lo argent?

     Lo phisoloff respòs, e dix que per una plaça hon staven moltes gents, passaren dues dones; la una era bella, e l'altre era lega. Aquella dona qui era bella, era òrrea e cobea, e havia gran enveja; la dona qui era lega, era casta, e havia gran caritat, e havia gran paciència, car son marit la menyspreave per la legesa que havia, e amava aquella dona bella ab qui sa muller anave. En aquella plaça hac molt hom qui dix mal de la dona bella, e que dix bé de la dona lege. Amdues les dones anaren a una sgleya, hon havia vigília de ·I· sant. En aquella sgleya havia ·Iª· squella que sonava molt noblament, e havia ·I· seyn trencat qui molt malament sonava. La dona que era leja dix a la dona bella que molt seria gran bé que lo seyn gros sonàs tan bé com feya la squella. La dona bella considerà en la sua granea, la qual havia en bellesa e en riquesa, e considerà en la legesa de la dona e en la bonesa que havia; per la qual consideració hac conexença de felliment, que feya contre son marit e contre si mateixa. Tan longament stech la dona en esta consideració, conexent son falliment, que desijà com fos bona, enaxí com la dona leja; per lo qual desig fo casta e de santa vida. E dix estes paraules: «Més val lo ferre en la aradre, que lo aur ni lo argent en la caxa; e mils sta spasa en la mà de príncep, que thesaur en coratge; e mils sta castedat en legesa, que luxúria en bellesa; e mils canta lo gall en la alba, que malvat clergue, luxuriós, avar, en la sgleya; e més val lo saman en l'agulla, que lo saffir en l'anell del aur; e a força de hom humil piadors no pot contrestar força de hom ergullós».

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual natura és més de ferre que de argent, ne de aur, ne de peres precioses?

     Respòs lo phisoloff, e dix que Déus ha creada major habundància de aquelles coses que són pus necessàries, que de aquelles que no són tan necessàries, enaxí com de foch, de aer, de aygua, de terra, de forment, de sal, de ferre, de pedres, e de les altres coses semblants a aquestes; car totes aquestes coses són pus útils a vida de hom, que no és pebre, ne aur, ne argent, ni pedres precioses.

     -Sènyer -dix Fèlix-, pus que lo ferre és pus profitós que l'argent ne lo aur, ¿per què les gents amen més l'aur e l'argent que el ferre?

     Lo phisoloff respòs:

     -La pus nobla cosa que hom pusca entendre e amar és Déu, emperò més és en lo món amat argent e aur, que no és Déu, qui és pus necessari a hom, a ésser amat e entès, que argent ne aur.

     Lo phisoloff dix que ·I· mercader havia longament trebellat en ajustar diners; e·l mercader, can hac ajustats grans diners, ell hac desig de ésser honrat per lo rey, e per les gents de aquella ciutat hon estave. Lo rey, per ço que pogués haver occasió de haver los diners que el mercader havia ajustats, féu aquell mercader batlle d'aquella ciutat. Molt plach al mercader ésser batlle, e prestà al rey molts de sos dinés. Aquell mercader hac occasió de ajustar dinés estant en la batllia; e fo hom injust e contrari al offici en què era; car aquell mercader no havia manera en ço que feya, e amava més diners que justícia. E per açò perdé ço que ab mercaderia havia gonyat, en lo offici de la batllia; car lo rey li tolch tot quant havia, per les injuries que fetes havia en sa batllia. Cant lo mercader hac perdut tot quant havia gonyat, ell dix al rey aquestes peraules: «Sènyer, en ·Iª· ciutat havia ·I· hom qui era orb, e ab ·M· besants que no havia, cobrà ·M· besants que perduts havia». Lo rey dix al mercader que li recomptàs la manera segons la qual lo orb havia recobrats los ·M· besants que perduts havia. «Sènyer», dix lo mercader, «·I· hom orb tenia amagats ·M· besants dejús una pera, e tots jorns, quaix qui feya oració en aquell loch hon staven los ·M· besants, lo hom orp venia e prenia, de aquells ·M· besants, aquells que havia mester per tot aquell die. ·I· seu vesí considerà e apercebé que aquell orp ha via diners sots aquella pera, que era en ·I· seu camp, e vench a aquella pera e trobà·y aquells ·M· besants, los quals pres. L'endemà, cant lo orp vench en aquell loch hon havia los ·M· besants e no·ls hi atrobà, hac oppinió que son veí los havia haüts. «Sènyer vesí», dix lo orp, «jo·m vull aconsellar ab vós, e prech-vos que·m donets concell; cor jo he ·M· besants en un loch, e en altre, altres ·M· besants. Deman-vos si ajustaré en ·I· loch los ·II·M· besants, ho si los lexaré star enaxí com se stan». Lo vehí d'aquell orp se cuydà que lo orp posàs altres mil besants en aquell loch, sots la pera; e aconsellà-li que tots, los ·II·M· besants posàs en ·I· loch. Aquell hom qui havia los ·M· besants preses, tornà en lo loch los ·M· besants, e lo orp vench lo endemà e pres los ·M· besants. E puxes dix a son vehí que ab ·M· besants que no havia, havia cobrats ·M· besants que perduts havia; e dix que pus orp era ell en ço que no entenia, que lo orp en ço que no vesia».

     Fèlix dix al phisoloff que li sposés la semblança al prepòsit de la qüestió que feta li havia, e lo phisoloff li dix que la major orbetat que pusca ésser en hom, és amar més ço que no veu ne entén, que ço que veu e entén, e amar més a qui no·s cové nulla honor, que amar Déu, qui ha conexença de totes coses, e qui val més que tot quant és creat. E car lo mercader volch la honor que no li tenyia, e·s mès en offici de què res no sabia, perdé ço que sabia e havia, per ço que no havia, e per ço en què usar no sabia. E lo rey enganà'l en son offici, en lo qual no veya ço que per honrament se tenyia a offici de rey; lo qual honrament pert con ama més diners que justícia. Molt se meravellà Fèlix de la semblança que el phisoloff li hac feta, car trop la li havia feta scura; emperò entès aquella semblança segons la final entenció per la qual Déus ha creades totes coses, e entès que ab ço que hom ha, pot gosaniar ço que no ha, si segueix la fi a la qual és creat; e si·s desvia d'aquella fi pert, ab ço que no ha, ço que ha.

- XXXV -

Del asaman e del ferre

     -En l'asaman ha Déus posade tanta de simplicitat de terre, que lo ferre ha apetit a aquell. E per açò l'asaman mou a ci lo ferre per gran influència de simplicitat de terra, a la qual se mou lo ferre naturalment, en lo qual ferre ha més de simplicitat de terra que no ha en negun dels altres matalls; per la qual major simplicitat és lo ferre pus fort que negun dels altres matalls. Enaxí com lo ferre ha apetit a l'asaman, per ço car en l'asaman ha major simplicitat de terra que en los altres metalls, enaxí l'asaman ha major apetit a tirar a si lo ferre, que l'aur ni l'argent, en què la terra no ha tanta de simplicitat com ha en lo ferre. Hon, totes aquestes coses són a semblança de la perfecció qui és en Déu e en hom naturalment; per la qual perfecció hom deuria més amar Déu que neguna cosa. E Déus, con hom fa contre sa natura, és-li pus contrari que no seria l'asaman al ferre, si stave en sa natura, e ferre en la sua atresiha més a çi les coses hon ha més de simplicitat de aer que de terra.

     -Sènyer -dix Fèlix al phisoloff-, ¿mou-se la virtut del asaman al ferre, ho mou-se la virtut del ferre ab l'asaman?

     Lo phisoloff dix que en ·Iª· ciutat havia una sgleya hon havia una bella creu, en la qual era la figura de Jhesuxrist, e en aquella creu havia molt de aur e de argent, e moltes de peres precioses. ·I· jorn se sdevench que ·II· hòmens staven ajonollats denant l'altar hon era la creu; e la ·I· havia dolor de la santa passió de Xrist, la qual menbrave per lo representament de la figura de la creu; e l'altre envejave l'aur e l'argent e les peres precioses qui eren en la creu. Aquell hom qui havia dolor de la passió, era en via de ordonació, per ço car la major virtut atrahia a si la menor; aquell hom qui envejave lo aur e l'argent e les peres precioses, era en via de error, per ço com la menor virtut movia a si mateixa la major.

     -Fill -dix lo phisoloff-, l'asaman ha virtut per la qual la agulla se gira a la tremuntana e a mig-jorn; e l'asaman és tan forts en sa sequetat, que no·l pot lo foch fondre, lo qual foch fon lo ferre. E car l'asaman és en major virtut que el ferre, per açò la menor virtut ha apetit naturalment a la virtut major.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual natura lo foch fon lo ferre?

     Lo phisoloff dix a Fèlix estes peraules:

     -En una ciutat havia ·I· rey qui era molt luxuriós. Una dona de aquella ciutat se ornave e·s pintave com mils podie, e estave a la finestre totes les vegades que el rey passave per aquella carrera hon era lo hostal hon la dona estave. Aquella dona se mostrave al rey, per tal que la cobejàs al delit carnal. En la companyia del rey havia ·I· caveller qui hac oppinió que la dona fos enemorade de ell, e demenà la dona de follia, la qual no volch consentir al caveller, per ço car amave lo rey.

     Trob parech scure a Fèlix la semblança, e pregà lo phisoloff que l'i sposés segons la qüestió que feta li havia.

     -Bell amich -dix lo phisoloff-, lo foch és calt per sa natura, e és sech per la terra; e car en lo ferre ha més de simplicitat de la terra, que de negun altre elament, per açò quant lo foch ha scalfat molt lo ferre, fon aquell, per entenció que s'ajust ab la terra tan forment, que no·y sia l'aer ni la aygua; la qual aygua e aer s'ecosten per manera de liquitat. E lo foch e la terra prenen forma de liquitat en lo ferre fus, per què·n pusquen exir la aer e la aygua; lo qual aer e aygua ne poden mils exir en figura fusa e moll, que en figura sòlida e dura; e car la terra se transforma en liquidat, cuyde's la aygua que am més perticipar ab ella que ab lo foch, e per ço no·s vol pertir de la terra; e açò mateix fa la aer, qui·s cuyda que el foch am més perticipar ab ell que ab la terra, per ço car se transforma de solidat en liquidat.

     -Sènyer -dix Fèlix-, ¿per qual natura és lo argent pus sonant que el ferre?

     Lo phisoloff dix a Fèlix que una dona havia los pits tan sechs, que a penes podia parlar ni alenar.

     -·I· foll metge pensave de aquella dona, e donave-li a menjar coses fredes e humides, car cuydave's que la malaltia fos per calt e per sech. Longament stech la dona en aquella cura del metge; e hon més la dona usave de aquelles viandes que el metge li donave, més pijorava. Ab tant se sdevench que lo metge donà a la dona viandes caldes e seques, car cuydà's que la malaltia fos per fredor e humiditat; mas aquella cura no profità a la dona, ans li fo aytan contrària com la primera. Molt stech lo

metge meravellat de la malaltia de la dona, e desemperà aquella cura; e per dieta féu curar la dona, car la calor natural consumí les grosses humors indigestes, les quals havia la dona per sobrereplecció de menjar e de beure; e aquelles humors pujaven e devellaven crues per los pits de la dona, hon havia tan grosses humors, que l'aer no havia en si moviment digest per lo qual pogués formar veu, ni podie entrar ni exir segons que·s convenia.

     -Sènyer -dix Fèlix al phisoloff-, ¿per qual natura és pus forts lo ferre que l'aur ni l'argent?

     Lo phisoloff respòs, e dix que los elaments són pus nobles en virtut de forma, que en virtut de matèria; e per açò, jatssia que lo foch, qui ha més de forma que quescun elament, per si sia pus noble elament e pus forts que los altres, per açò no·s segueix que ell pusque destrouir los altres; car en la matèria és refrenat de sa malaltia, per ço car no·n ha tanta com han los altres elaments; e per açò la forma no pot haver tanta de virtut en pròpria matèria, que sia de poca quantitat, com poria haver si la matèria pròpria era de gran quantitat. E açò mateix se segueix del aer, que ha menys de matèria que la aygua ne la terra, e ha més de forma que no ha la aygua per si, ne la terra per si; e açò mateix se segueix de la aygua, que ha major forma que la terra, e ha menys de matèria que la terra. E enaxí tots los elaments són en agual ordenats e proporcionats a egual atrempament; mas, segons que són los uns pus senyorejants que los altres en los corses alementats, són aquells corses en major virtut los uns que los altres, enaxí com lo ferre, qui és dur e forts per sech e fret, e l'aur és moll per calt e humit, e lo argent per humit e per fret, estant més de forma en l'aur e en l'argent, e menys de matèria. E per ço car la forma del ferre és pocha e la matèria és molta, és la matèria de la terra pus indigesta en lo ferre, que no és en l'aur ni en l'argent; per la qual indigestió és lo ferre pus forts e pus dur que l'aur ni l'argent.

     -Sènyer -dix Fèlix-, pus que en lo ferre ha més de matèria que en l'aur, ¿per qual natura és l'aur pus fexuch que lo ferre?

     Lo phisoloff dix que l'esponge, que és de gran quantitat, és pus leugera que l'aur, qui és de menor quantitat; e açò mateix se segueix de la ferla, que és pus leugera que boix; car aytant com la matèria és pus sòlida, de aytant és pus fexuga, per rahon dels porus en què no pot tan bé entrar ni perticipar lo foch ni l'aer, qui·s mouen a amunt per la levitat en què són; lo qual foch e aer mouen la natura del ferre a amunt en pertide, en quant poden pus entrar en lo ferre que en l'aur, en què no ha tants de porus com ha en lo ferre.

     Aprés estes peraules, lo phisoloff dix que ·Iª· fembre pobre donà a ·I· pobre, per amor de Déu, una malla que havia, e el rey donà a aquell pobre los seus vestiments reyals, per amor de Déu; e fo qüestió qui havia més donat al pobre, ho el rey o la fembre pobre. Con Fèlix hac hoïde aquesta semblança, e ell entès per la semblança que en lo ferre ha més de matèria que en l'aur, per ço com ha matèria de terra; mas, segons sguardament de matèria en universal, més de matèria ha en l'aur que en lo ferre, per ço com l'aur és pus spes e pus calcat que el ferre; enaxí com la volentat de la pobre fembre, hon hac pus intensa almoyna que en la volentat del rey.

- XXXVI -

De la alquímia

     Fèlix demanà al phisoloff si alquímia és art per la qual hom pusque fer transmutadó de ·I· matall en altre. Lo phisoloff respòs, e dix que en transmutació de ·I· elament en altre, se cové transmutació sustancial e accidental, ço és saber, que la forma e la matèria se transmuden, ab tots lurs accidents, en sustància nova, composta de noves formes e matèries e accidents:

     -E aytal obra, bells amichs -dix lo phisoloff a Fèlix-, no·s pot fer artificialment, car natura hi ha mester tots sos poders. Bell fill -dix lo phisoloff a Fèlix-, en tot començament natural ha entenció, car los elements, can se componen en engenrar los matalls, cové que·s mesclen en tal manera, que les unes parts sien stants en les altres, enaxí com en lo anap del vi e de la aygua, hon són totes les parts del vi e de la aygua mesclades sustancialment e accidentalment, ço és saber, que tota la forma e la matèria e los accidents del vi se mesclen ab la forma e matèria e accidents de la aygua. E en aquest mesclament ha diverses entancions naturals, segons que les unes parts són gradades en les altres, e la quantitat de estes parts, e lurs graus, e lurs assiduacions són intengibles, invisibles, inextimables, e inimaginables.

     Enfre ·I· alquimista e el foch fo gran qüestió, car lo alquimista dix que artificialment pot hom simplificar los elaments, e depurar e depertir la ·I· elament del altre, stant quescun elament simple, per si mateix, cors simple, compost tan solament de una forma e de una matèria simple ab accidents simples. Molt se meravellà lo foch de la folla oppinió del alquimista, qui cuydave més saber en la existència dels elaments simples, que ell; e dix al alquimista aquestes peraules:

     «En los matalls e en tots los corsos elementats, enserquen los elaments lur perfecció, la qual no poden atrobar, e la qual perfecció han encercada depuys que Déus ha creat lo món. Aquella perfecció és que quescun elament fos, per si, simple, sens corrupció; mas car Déus ha mesclades les calitats dels elaments, ço és saber, calor, humiditat, fredor e sequetat, e lo subjech de aquelles calitats són formes e matèries dels elaments, mesclats en confusió de la simple matèria e la simple forma, que són començaments comuns a tots los corsos elementats, per açò és impossible que ·I· elament pusque ésser sens altre; car si ·I· element podia ésser sens l'altre, porie ésser l'aer humit per si mateix, e que no hagués gens de calor, e seria ab pròpia forma e matèria, quantitat e calor, incorrumpable en alcun cors compost; la qual cosa és impossible e contre los començaments naturals, qui són pus forts en apetit natural que en l'artificial del alquimista».

     L'alquimista dix al foch que ·I· pintor de colors afigura en la paret ·Iª· figura de hom. E el foch dix al alquimista que la forma e la matèria d'aquella figura era remota; e per açò aquella figura stava sens moviment natural, lo qual se pertany a natura humana. L'alquimista pregà lo foch que de argent li faés aur. E el foch dix al alquimista estes peraules: «En ·Iª· terra se sdevench que ·I· leó se combaté longament ab ·I· seglar. Aquell laó se sforçave aytant com podie de auçiure lo porch, per ço car lo volia menjar; e el seglar se deffenia, per ço car no volia perdre són ésser, ni volia que sa carn se transmudàs en la carn del leó, car més amava ésser en spècie de porch que en spècie de lahó».

     -Sènyer -dix Fèlix al phisoloff-, segons vostres peraules, par que digats que impossible casa sia fer transmutació de ·I· elament en altre, ne de ·I· matal en altre, segons la art de alquímia; car diu que negún matall no ha apetit de mudar son ésser; car si mudave son ésser en altre ésser, no seria aquell ésser mateix lo qual ama ésser. On, bé he enteses totes vostras rahons e totes vostras semblançes; mas de una cosa ma meravell fortment, ço és saber, com pot hom haver tan gran affecció a la art de la alquímia, si la art no és vera.

     Lo phisoloff respòs a Fèlix, e dix estes peraules:

     -En ·Iª· terra se sdevench que ·I· hom pençà com pogués ajustar molt gran tresaur, e vendech tot quant havia. E en ·Iª· terra molt luny ell anà a ·I· rey, e dix que ell era alquimista. Aquell rey hac molt gran plaser de sa venguda, e féu-li donar hostal e tot ço que mester havia. Aquell hom hac mès aur molt en ·III· bústies, en les quals havia decocció de erbes, e era aquella decocció en semblant de latovari. Denant lo rey mès aquell hom ·Iª· de aquelles bústies en la caulera hon fonia moltes dobles que el rey li havia donades, per tal que les muntiplicàs. L'aur qui era en la bústie pessave ·M· dobles, e el rey n'avia meses ·II·M· en la caldera; e a la fi pesà la missa del aur ·III·M· dobles. Per ·III· vegades féu açò lo hom, e el rey cuydà's que fos alquimista segons veritat. A la fi: que lo hom fugí ab gran còpia de aur que el rey li havia comanat per tal que·l muntiplicàs; car cuydave's que lo coffit qui ere en les bústies, hagués virtut per la qual l'aur muntiplicàs en la fornal.

     En una ciutat havia ·I· gran rich hom qui havia muller, de la qual no podie haver infants; la dona, muller de aquell rich hom, era desiuyosa molt de haver infants. En aquella ciutat havia ·Iª· fembre falça, e pençà com pogués haver grans diners de aquella dona, a la qual anà dir que ella li daria a menjar coses per les quals se poria emprenyar. Aquella dona havia tan gran volentat de haver infants, que de tot ço que la fembre li deya la creya. A la fi, cant le fembre hac haüts de la dona molts diners, ella fugí, e anà-sse'n star en una terra mult luyn d'aquella ciutat.

Copyright © AZOGUE All right reserved
Prohibida la reproducción total o parcial

Retorno al Índice